Societat
Jesús Mestre
Un dels pocs sectors que no ha parat del tot durant el confinament, ha estat el de la construcció. A Sarrià-Sant Gervasi s’està construint molt i ara, en aquesta desescalada plena d’incerteses, molt més. Ja hem parlat en aquest diari de la desaparició d’edificis emblemàtics dels nostres barris, com, a Sarrià, el que havia allotjat darrerament l’escola de dansa Varium i abans el cinema Breton. La seva desaparició no només esborra un paisatge urbà, sinó també uns records sentimentals compartits per molts veïns i veïnes. No gaire lluny, al carrer Bonaplata, tornen les amenaces d’urbanització de la finca Raventós. En aquest sentit, s’està organitzant la Plataforma Defensem Can Raventós.
Uns veïns ens han alertat que un altre edifici emblemàtic està a punt de desaparèixer: la Casa Jover, a la plaça Adrià. L’operació immobiliària de la Casa Jover té permís obra concedit i, segurament, aquest mes d’agost s’enderrocarà. I ho fan els mateixos hereus de la família Jover. El grup de veïns ha contactat amb SOS Monuments i ha obert un compte a change.org, on podeu donar suport a la seva petició de parar l’enderroc de la Casa Jover, el darrer palauet que ens recorda com havia sigut la plaça Adrià.
Es tracta d’una torre, un palauet, construït l’any 1920 per la família Jover, comerciants i banquers barcelonins, que van decidir traslladar allà la seva residència familiar. És l’únic edifici que ens permet tenir una idea del que havia estat la plaça Adrià durant la primera meitat del segle XX: un espai d’accés al turó de Monterols —que fins al 1947 era part de la finca de Can Gil— i que organitzava l’entrada a mitja dotzena de grans torres.
De fet, tota la zona dels turons de Modolell i Monterols va ser des de finals del segle XIX un lloc que va reunir molts edificis residencials de la burgesia barcelonina. Amb el tren de Sarrià i els tramvies del carrer Muntaner, l’accés al centre de la ciutat era fàcil i ràpid. Fa poc s’ha restaurat la casa d’Enric Cera, a la cantonada dels carrers Freixa i Vico, i està a punt d’acabar la restauració de la Villa Mayfair, a la Via Augusta cantonada amb Modolell. Són edificis que tenen semblances amb la Casa Jover, ara a punt d’enderroc.
La família Jover
La Casa Jover, a més, ens recorda aspectes de la història econòmica de Catalunya (i Espanya), una història que van contribuir a escriure famílies emprenedores com els Jover. Eren d’origen pagès, procedien de Copons, vil·la situada entre Calaf i Igualada i prop del camí ral de Barcelona a Madrid. Calaf era, al segle XVIII, el principal mercat de mules (de bestiar de tir) del país i Igualada un centre comercial i manufacturer. A Copons, a més de pagesos, hi havia molts traginers. El negoci dels Jover va començar establint una relació comercial amb Castella, concretament amb Valladolid, cap al 1760. I de pagesos van passar a ser mercaders i establir una companyia amb el comerciant barceloní Joan Vidal. Un segle més tard, el 1863, la societat passa a ser la Jover i Companyia i, a part de mantenir activitats comercials i manufactureres, també es dedica a la banca. Aleshores destaca la figura de Joan Jover i Serra (1823-1879), banquer i polític, director del Banc de Barcelona entre 1872 i 1879. El 1955, amb la mort de Josep Jover i Casas (segurament el constructor i resident del palauet de la plaça Adrià), l’entitat bancària passà a ser la Banca Jover SA, absorbida pel Banc de Santander el 1978.
Darrere algunes cases, doncs, hi ha històries interessants que ens expliquen com és el nostre país, qui eren les persones que van fer els barris on vivim. Ens sentim impotents veient com, un darrere l’altre, van caient aquests vestigis de la nostra identitat col·lectiva, com el paisatge es va transformant amb un horitzó urbà anodí, sense personalitat, sense una història que ens permeti reconèixer quines són les nostres arrels. Tot i que l’Ajuntament és qui concedeix permisos d’obres i permet els enderrocs d’aquests edificis històrics, també cal comprendre que en certa manera està condicionat per una legislació, unes normatives i, sobretot, unes pràctiques establertes que tampoc li donen gaire marge d’iniciativa. I no pot expropiar totes aquestes cases de valor històric i patrimonial. La Casa Buenos Aires , a Vallvidrera, és una excepció que s’ha aconseguit a partir d’una mobilització ciutadana contundent. Però el consistori podria protegir millor els edificis amb més d’un segle d’antiguitat que tinguin valor històric i identitari, com a indicadors de com eren abans els barris. Potser això també permetria obrir possibilitats de negocis productius. La dinàmica però, ens assenyala que els ingressos del consistori provenen sobretot de les transaccions de compravenda de terrenys, solars, edificis, pisos, de l’enderroc i la construcció. I, per tant, acaba fomentant aquestes pràctiques.
